“Els fonaments de CiU són que fer és més important que desfer, construir és millor que destruir, i que sumar és millor que dividir”. Aquesta és una de les idees que ja en l’acte d’inici de la campanya electoral explicava, el 7 de maig de 2011, que inspirarien la nostra manera de fer en el mandat 2011-2015, fos quina fos la nostra posició després de les eleccions. Els resultats ens van portar a l’oposició, i és des d’aquest espai des d’on mirem d’aplicar aquesta idea que constitueix el fonament de la nostra acció política a Badalona.
Estem a pocs mesos del primer any d’aquest mandat, amb un govern del PP en minoria i una oposició, formada pel PSC, CiU i Iniciativa, que entoma els temes amb un esperit diferent. Ho he dit en més d’una ocasió: de res serveix per a Badalona i la seva gent, i de forma especial en aquests moments de crisi, posar-se de cara a la paret, no acceptar la realitat del mapa polític local, i dir “no” a tot pensant més en les eleccions del 2015 que en allò que li convé a la ciutat en aquesta època complexa. És el que creiem que estan fent especialment des del grup del PSC. És, alhora, el que esperem que canviï algun dia, perquè, entre altres coses, la ciutat necessita aportacions positives i constructives per part de la segona força política de la ciutat.
La proposta d’increment del nombre de pisos a la zona del Gorg a partir d’una reducció dels metres de cada habitatge que permetria fer-ne més dels previstos en ser aquests més petits, va posar de manifest, en el ple municipal d’ahir, fins a quin punt populars i socialistes han canviat de discurs quan s’han intercanviat les posicions.
El PP, quan era a l’oposició en el mandat passat, manifestava un rotund “no” a l’increment del nombre de pisos que ara proposa estant al govern, mentre que els socialistes, quan eren al govern, defensaven una proposta que ara qualifiquen d’ “urbanisme franquista”. I nosaltres, llavors i ara, estant llavors al govern i ara a l’oposició, defensàvem i defensem el mateix: que la crisi afecta profundament projectes urbanístics pendents, i que ja des de l’any 2008 és evident que no es poden fer, perquè no es vendrien, pisos de 130 metres quadrats i de més de 600.000 euros.
Defensàvem i defensem que una opció que cal estudiar és permetre que els pisos siguin més petits i, per tant, més assequibles per a un tipus de comprador que ha perdut poder adquisitiu i no pot assumir aquestes quantitats de diners per a adquirir un habitatge. Per això el dictamen va prosperar, sota la condició que es creï una comissió especial formada per tots els grups que estudiï la lletra petita de la proposta i arribi a l’aprovació definitiva amb un consens prou ampli.
Aquesta és la via que considerem que cal seguir: en aquests moments, ens toca pensar més en Badalona i la seva gent que en l’estratègia electoral que cadascú pensi que li pot ser més rendible. Ho hem sintetitzat en la idea “Més per tu, més per Badalona”, que emana del plantejament que feia ara fa quasi un any quan deia que els nostres fonaments són que és millor fer que desfer, construir que destruir, i sumar que dividir.
Ens cal abandonar el partidisme, o com a mínim deixar-lo en segon terme quan es tractin temes importants per a la ciutat. Per això hem aprovat el pressupost municipal –fent que es modifiquessin aspectes que en lesionaven polítiques socials i serveis públics- però alhora hem rebutjat la proposta d’ordenances fiscals del govern del PP perquè no beneficiava l’economia productiva. I també per això mateix, ahir, amb la nostra abstenció, varem facilitar que prosperés una moció del PSC que insta el govern del PP a no tancar el Casal de Pares i Mares de Badalona.
Amnistia fiscal, amnèsia moral
L’amnistia fiscal anunciada pel govern del PP és indecent. I més si, com diu l’acord del govern central, només es tributaria una suposada posada al dia fiscal al 10% del conjunt dels diners evadits. Sense multes, ni penalitzacions. Una presa de pèl. Un escarni pels qui encara cobren una nòmina, disminuïda i xuclada a impostos. Una immoralitat. Puc arribar a entendre que ens convingui que entrin diners a l’Estat per alleugerir la situació financera dels pressupostos públics, però no a aquest preu. I no si només es prenen mesures per aquests tipus de diners que no han passat pel ribot fiscal de la Hisenda que “érem tots”. Els incentius fiscals amb l’objectiu de reactivar l’economia, el consum o per augmentar els ingressos de l’erari públic -si és que ens governen liberals, que no és el cas pel que sembla- haurien d’extendre’s també a empreses, autònoms i particulars.
No és la primera vegada que es fa una amnistia fiscal, i també el PSOE la va practicar. Per tant, sembla ser que a Espanya res no canvia. Perdonar els evasors fiscals és una estranya manera de combatre el frau fiscal. Espanya, doncs, continua essent un país d’evasors que se surten amb la seva, que fiscalment és implacable amb els dèbils, i dèbil amb els forts. Espanya continua essent diferent, i pitjor. I jo, cada dia, me’n sento més fart. Sobretot perquè al costat de les mesures que s’anuncien per a fer bons els dolents, es presenten uns pressupostos en què es continuen sense pagar els deutes contrets amb Catalunya, i encara més, es passa pel túrmix l’aportació de l’Estat a múltiples programes socials i educatius que ajudaven als ajuntaments a tirar endavant. El govern Zapatero ja ens va reduir o eliminar l’aportació al contracte programa del transport públic, i l’aportació a la remodelació de barris amb patologia de l’al·luminosi. Aquest pressupost del PP, ara, esborra l’aportació als fons d’acollida i els plans d’entorn…de moment i que jo sàpìga.
Els Pressupostos que presenta l’Estat són d’emergència “nacional”. Cal quadrar ingressos i despeses. Ho puc arribar a entendre. Però presenta mesures inconnexes que esdevenen socialment i territorialment injustes.
Per què em passa que em torno de dretes quan governa l’esquerra, i em torno d’esquerres quan governa la dreta? Serà que sóc el que sóc, una persona de centre. Radicalment de centre. Un mal lloc, ho reconec, en un món tensionat on no s’admeten matisos, però el millor lloc si s’observa la realitat amb perspectiva.