Josep Pera, bona feina.

En Josep Pera ha començat una nova etapa professional i política al capdavant del Consorci de Serveis Socials de Barcelona. Un organisme compartit entre la Generalitat i l’Ajuntament, que aplica les polítiques socials que es despleguen a la capital del país. És un orgull que sigui així. Badalona sitúa una peça en un lloc important, al mateix temps que el meu partit reconeix la feina feta per en Josep al capdavant de les polítiques de ciutadania i convivència de Badalona.

En Josep va començar a l’ajuntament amb mi. De fet, va ser la persona que va acceptar formar part de la meva candidatura el 2003, i compartir un viatge que ens ha permès conèixer molt i molt bé la ciutat i l’administració que la governa. Va acceptar venir amb mi en el pitjor moment, i ha continuat amb mi quan les coses han anat millor, i ara. En Josep fa 30 anys que milita a Convergència, on ha fet molta feina. Alguns -internament- l’han vist com un home de l’equip del traspassat Pere Esteve. I ho era. Però com ja em vaig encarregar de deixar clar després que en Pere marxés de Convergència, en Josep va triar quedar-se a casa. I a casa s’ha guanyat el reconeixement de molts.  I no pot ser d’una altra manera. En Josep és un convergent que representa la Convergència Democràtica que és liberal en els desitjos, socialdemòcrata en les necessitats, progressista en la innovació i conservadora en les tradicions. En Josep Pera és un convergent en estat pur. L’antítesi del sectarisme. Del pensament únic. Dels bàndols. Dels prejudicis. Un bon amic. Un bon regidor de Badalona. I serà, i ho agraeixo al conseller Cleries i a l’alcalde Trias, un excel·lent gerent en aquesta etapa que comença.

L’altre dia vàrem reunir-nos amb nous catalans que aposten per nosaltres com a opció política. Coneixen en Pera. Allà hi havia també altres dirigents del partit. Davant de tots ells, vaig voler dir-los una cosa que em permeto compartir. L’aposta d’acollir sense complexos els qui han arribat en els darrers anys i de mirar d’incoporar-los al catalanisme polític, la maduresa de defensar -no només de paraula- els drets i els deures dels nouvinguts, no ens ha anat bé electoralment. Però ens ha estat igual. En Pera i jo vam entendre que amb ells calia fer país. Continuar fidels a la idea de Catalunya entesa com un sol poble. La convicció que els qui havien arribat s’havien d’integrar a Catalunya no des de la obligació ni l’interès, sinó a partir del reconeixement que aquí hi tenien un futur que, sense renunciar al seu origen, els permetia començar de nou com a ciutadans de Catalunya.

Aquest és un país d’empelts, d’arrels mil·lenàries però d’un arbre fet a base d’empeltar molts i diferents orígens. Moltes vegades hem dit -sense recança- que vàrem treballar amb els qui no votaven: cursos de llengua catalana, coneixement mutu dels orígens i la Història, les tradicions, el comportament cívic, les creences. Hagués estat més senzill ignorar-los, no anar-los a trobar, posar pals a les rodes al seu desenvolupament. No ho vam voler fer. El nostre deure és incorporar-los al país. Perquè molts d’ells s’hi quedaran, i ja hi tenen fills. Perquè són d’aquí. I Catalunya, per sobreviure com a nació, els necessita.

En Josep Pera és un home just. Per això, sobretot, la seva elecció és un encert.